Concert: Joan Colomo + Espèrit

Ahir vaig descobrir en Joan Colomo.

Joan Colomo + Espèrit

Va ser una grata sorpresa, una casualitat i una recomanació. Buscàvem saciar les ganes de concert  i aquesta setmana semblava que aquesta era la oportunitat. El lloc (Moog) no era un escenari habitual, per tant feia crèixer la incògnita. Era part del Mas i mas festival.

Vam entrar i tot d’una va començar en Mau tocant samplers i bateria, fent experiments amb l’harmònica i sorprenent amb el teclat i els pregravats en el propi moment. Amb lacol·laboració puntual d’en Colomo en alguna cançó va demostrar com d’autònom i complet pot arribar a ser.

Un cop acabada la seva actuació sorprenent va ser el moment de desmuntar i muntar de nou el petit espai del Moog per a la banda.
I llavors acompanyat de teclat, baix i bateria va començar en Joan Colomo a desgranar les seves cançons amb la seva guitarra. Es tractava de la prsentació del seu treball, Producto interior bruto Vol.1, ha hagut de dividir en 2 volums per la quantitat de cançons que genera.

I que dir del concert? Divertit i espontani, en Colomo com si fos a casa interaccionava amb el públic i els feia participar sempre que les lletres ho permetien i el públic semblava un club de fans que corejaven totes les seves cançons. Els canvis de registre i el pas dels greus als aguts i d’aguts a greus sembla un joc de nens per a ell. I les cançons poden ser d’allò més “variopintes”, unes dignes de les millors cançons de la bressola per a nens petits (l’ocell – podeu escoltar-la aquí sota) i d’altres de més crues i profundes en el seu contingut.

Escolteu aquí el seu disc  Contra todo pronóstico

Val a dir que la sala va ser ideal, un espai petit on cabiem tots i donava el caliu adient per al concert. Gran troballa i retrobament com a sala de concerts d’aquesta sala més coneguda com club de techno i rock.

Una recomanació escolteu Joan Colomo (per aprendre les cançons) però sobretot aneu a cantar-les als concerts i gaudiu d’una festa amb els colegues.
I és que tot el concert en general em va deixar la sensació d’uns nens que jugaven a fer cançoncs i que s’ho passven tan bé que es contagiava.

Us deixo un petit vídeo del concert, molt curtet.

[quicktime]http://annits.com/wp-content/uploads/2011/09/20110902-193738.mov[/quicktime]

Conte d'hivern

El passat mes de febrer vam endinsanr-nos en una nova iniciativa comunicativa i teatral.

Tot té el seu precedent i en aquest cas va ser la experiència #íncubo . Tot i diferències notables semblava una difusió semblant a l’anterior però, de mica en mica, va anar marcant certas distàncies. La criatura #twitteatre es va fent gran i cada cop més madura.

En aquest cas l’escena es situava al Romea, qui sembla ser que, a partir d’ara, dedicarà certs dies i espais a aquest tipus de comunicació de les seves obres, a través d’un Twitcol·loqui. Val a dir, que això ens alegra molt als que podem col·laborar en aquesta tasca.

Conte dhivern - repartimentA escena hem passat de 4 actors/personatges a una obra de 6 actors i actrius que realitzen 8 personatges.

Passem d’una obra escrita d’un autor actual (Àlex Mañas) a un Shackespeare i tot el que la seva adaptació implica (traducció, adaptació, vers,  actualització).

Del temps actual en el que transcorren un quants dies, a tota una vida portada de segles anteriors a l’actualitat amb metàfores sobre el pas dels anys incloses.

Efectes musicals i sonors molt integrats vers música en directe.

Tot això per dir que les diferències van ser moltes i en molts aspectes. I això crec que va portar a diferències en l’enfocament de la qüestió  comunicadora.

En aquesta ocasió, tot i que teniem permís per a poder twittejar mentre els actors eren a escena no era l’encàrreg principial (com en el cas d’#incubo). Tot i així, els twitts van ser més aviat pocs, la intensitat escènica no ens permetia treure els ulls d’aquell escenari, i el pati de butaques ple de gent que no era per definició twittera , que per tant podia haver-se molestat, van disuadir-nos una mica.

Un cop acabada l’obra, que tot i que li queden pocs dies en cartell (13/03) recomano per l’energia que transmet i per que val la pena de veure, vam iniciar el Twittcol·loqui amb els actors, els músics  i la directora d’aquest muntatge. Encara impactats per l’escena, ens va costar arrencar les primeres preguntes però tot plegat va anar agafant caliu i crec que tots en vam aprendre alguna cosa. El públic/comunicadors sobre l’obra i tot el seu voltant i els actors sobre Twitter i les tecnologies de la informació i la seva influència des de la xarxa.

Pensaments a mode de conclusions:

De l’obra:

– Em va fer il·lusió veure el Dani Nel·lo a escena, debilitats de quan era una nena, i a més remarcar el paper de la música en directe que ajuda a donar la intensitat precisa a cada moment.

– Gran adaptació al català d’aquest text a càrreg de Joan Sallent

– Per mi el desenllç de les darreres escenes és massa ràpid, sobretot en relació a la resta del muntatge i no ajuda a entendre el gran número d’accions implicítes en gestos simbòlics i que no s’expressen claramet que poden conduir a la confusió.

– Bon ús de les metàfores d’espai i temps. L’audiovisua0l a escena en petites pantalles com a atmosfera suggerida és un detall que s’aprecia.

– Inici de l’obra amb un toc una mica “cinematogràfic” i algunes inclusions durant l’escena amb tocs surrealistes de cançons o somnis. Barreja d’arts i estils.

– Tractament diferenciat de la veu per donar enfasi o diferència a certes parts del text gràcies als jocs dels micròfons/ no micròfons (fins i tot semblants a veu en off)

– Una direcció per part de Carme Portaceli molt enèrgica i emotiva en cada gest.

– Els actors s’entreguen i regalen la seva energia a dojo. Tot i que no tots els personatges-

Pel que fa a la comunicació:

– Ajuda a fer difusió i a posar de rellevància l’experiència dels que hi són en aquell moment , els que hi han sigut en sessions anteriors i els que hi seran en properes edicions. Unió dels espectadors en l’espai/temps.

– Aconsegueix que en un mitjà digital es parli de quelcom que passa fora d’una pantalla. Estem acostumats a parlar o twittejar mentre veiem una pel·lícula al sofà de casa. Però mai ho havíem fet a una sala. El teatre s’actualitza i puja al carro de la tecnologia, no fent-la entrar a escena (que també) sinó anant a la xarxa a mostrar-se.

– Agrair a @teatre_Romea que ens deixi envair així les seves sales i ens vulgui com a part del seu espectacle, de la mateixa manera que cregui que això serveix per alguna cosa.

– Seria interessant saber quin impacte tenen aquests col·loquis a la sala, i a la venda d’entrades, però segurament aquest impacte li toca analitzar-lo a un altre. De moment saber que se’n parla ja em sebla un bon avenç de transmissió de coneixements i de divulgació.

– Agrair, de nou, als qui organitzeu aquests Twitteatres que compteu amb mi. *^_^*

#íncubo – Vampirs, realitat, teatre i twittejar

Totes aquestes paraules sembla impossible que puguin anar juntes. Però per uns instants va ser així. El 17 de gener vaig assistir a una preestrena de teatre que alhora era un experiment en comunicació o difusió.

Una nova tríada: Teatre, Tensió i Twitter.

L’obra: Íncubo

Íncubo és tant un vampir com un malson, i amb aquestes accepcions terminològiques ens intenta fer ballar el cap el director de l’obra, Àlex Mañas.

Es tracta d’una obra que busca sembrar la tensió entre el públic. No exempta d’ensurts ni de personatges intrigants que podríem creuar-nos en qualsevol cantonada.

Un estructura lineal en el temps però que alhora juga amb recursos típics d’un mitja pregravat. En ocasions la cinta s’encalla o potser són els nostres pensaments o malsons els que fan aquests enganys a la ment.

De l’argument millor no dir-ne gaire cosa perquè sinó desvetllaríem la gràcia de la història en la qual un ha d’anar-hi entrant poc a poc, amb cada revelació i cada paraula dels seus actors. Això si, aneu preparats per sortir amb noves coses en les que pensar. En quin serà en realitat el final.

Els actors al meu parer són força encertats en la seva interpretació. Han sabut transmetre sensacions, i fins i tot, por cap a algun dels personatges. La por a la innocència i a la amabilitat extrema.

Els sentits a escena. Una de les coses que em va agradar més de l’obra va ser com els sentits es veien involucrats a escena. Els sons, els efectes apujaven la tensió i li donaven un caràcter especial però també l’olor ens fa més creïble aquest malson. En plena tensió crits, sorolls, música clàssica, i olor a pólvora et fan entrar més en situació.

L’experiència de comunicació on-line

En un intent per promocionar l’obra i basant-se en l’inicial i infal·lible boca-orella neix una proposta de la que va ser un plaer formar-ne part. D’entrada agrair a la organització que comptessin amb mi per a aquest experiment.

Parlo d’experiment perquè realment és quelcom que no s’havia fet mai abans, com a mínim a Europa i que en tinguem constància.

Un cop arribats al teatre, tot i que la gravació ens demanava com a cada obra apagar els dispositius mòbils, l’organització ens repartia un paperet amb les paraules clau per emprar la wifi del teatre. L’encarreg era twittejar allò que ens transmetes l’obra. Les consignes era no descriure literalment el que hi succeïa però si allò que ens semblava o ens transmetia.

Amb aquestes indicacions i mentre anaven passant coses a l’escenari la platea no era immòbil com de costum sinó que participava relatant a l’exterior el que estava vivint. Però no només això sinó que es comunicava amb la resta de butaques de la sala contagiant-se les seves emocions.

Si bé és cert que en una obra tensa com aquesta la fugida a través del mòbil ajuda a alleugerir el patiment i per tant podria allunyar-nos de la intenció original de l’obra, no ha resultat gran molèstia ni distracció.

De fet, després de comentar-ho amb els actors, ells han patit poc amb aquesta platea especial. Per a ells, només “hi havia més cares il·luminades del normal”. Perquè no ens enganyem, tot i que esta prohibit sempre hi ha algú que mira el mòbil en algun moment donat.

De l’abast i les sensacions dels espectadors ens en podem fer una idea seguint el # : #incubo a twitter on, a més de les sensacions piulades pels espectadors el dia de l'”experiment”, també podrem trobar el ressò que ha tingut als mitjans ja que s’hi van publicant les noves entrades. Com per exemple el reportatge de BTVnotícies. De la mateixa manera a Facebook també ha tingut repercussió ja que ha estat un dels mitjans on difondre i organitzar aquest esdeveniment comunicatiu i alhora difusió de l’obra.

D’experiències com aquestes crec que és com es fan avançar les innovacions. Fent petites transgressions que permetin fer coses que no s’han realitzat abans i que en el fons ens demostren que potser no són del tot dolentes i que fins i tot se’n pot treure profit.

També és cert que entre els presents a la iniciativa hi havia una mena de pacte de confiança i respecte vers els actors i l’obra. Si aquesta permissivitat s’obrís al gran públic és possible que arribés a ser contraproduent en alguns casos. Em refereixo amb això a gravacions no consentides, fotografies no autoritzades o desvetllament de finals.

Per tant, per seguir amb iniciatives d’aquest tipus i seguir innovant en els camps de la comunicació i el real time sense que es perdi l’encant de les coses i els misteris dels directes hem de trobar les maneres de poder confiar en els assistents.

Si els que llegiu aquest post heu vist l’obra us convido a comentar aquest post 🙂 i si no l’heu vist, que en penseu d’iniciatives com aquestes?

El S.O.S 4.8 Una experiència

Després d’un dia de feina començava el viatge de 6 hores en cotxe. Destí: Múrcia. Estrella Levante SOS 4.8

Pedazo Temazo

Foto de garzhia

Les 6 hores de camí han fet que no puguèssim veure part del cartell de divendres tarda, però ja ho compensarem. L’arribada una mica tardana gràcies a les instruccions estranyes del nostre GPS, ens porta directe a la Pensió. Pensión Campoy II, a 30 euros la nit d’habitació doble amb lavabo, una envidia, más barato que el camping!!!
Vam trigar en arribar al recinte el que costa deixar les maletes, revisar el grau de netedat de la pensió i esperar que arribi un taxi a les portes d’un hospital.

Un cop als voltants del recinte alguns problemes.  A tenir en compte si un dia s’ha de organitzar un festival:
Cartells informatius!!! i no em refereixo a cartells del estil “Pedazo Temazo” que podíem trobar a patades, sinó cartells que indiquin, l’entrada, el canvi d’entrades per braçalets, o acreditacions. Vam trigar més en saber on estava la nostra cua que en fer-la.
CAIXERS!! si muntes un festival en un lloc allunyat del centre de la ciutat assegurat de que hi ha caixers i si no, posa un caixer mòbil dins el recinte. La gent gasta si té diners, si no els té no compra!!! dóna’ls l’oportunitat de tenir-ne!!
Una altra possibilitat és tenir màquines expenedores de tickets que funcionin amb targeta.

Un cop dins…

Un cop dins, la organització força bé, escenaris, serveis, poques cues, barres suficients, auditori, carpes cobertes, varietat en aliments i fins i tot un mercat d’articles relacionats amb el festival i d’altres manualitats i merchandising.

Vam patir el concert de Franz Ferdinand que si sonaven bé però la gent estava prou beguda i moguda com per no deixar-nos ni veure ni gaudir del concert, ja que intentàvem no acabar aixafats. Tot i amb això, van repassar els èxits habituals i un final electrònic que, tot i ser més curt, era prou semblant al del concert de Badalona.
Vam sobreviure i vam seguir gaudint de concerts un rere l’altre, intercalats amb estones de ball a la Carpa Jack Daniels que ens va reservar certes agradables sorpreses durant el cap de setmana.
Després d’una primera jornada vam anar a dormir, o ho vam intentar. Múrcia disposa d’una flota de 188 taxistes que havien de transportar unes 40mil persones en certes hores concretes i això complicava molt el trobar taxis lliures.

Després de 3/4 d’hora, per fi, vam trobar un taxi que ens va dur a la nostra pensió per descansar i agafar forces per a les següents hores de festival que quedaven per davant.

Dissabte al matí lluïa un sol d’estiu. Un cafè amb llet i cap al centre a veure una mica la ciutat de Múrcia i gaudir de les seves tapas, servides en campanyes de Caña + tapa = 2 euros!

Després de dues tapes ben bones vam trobar-nos amb la resta d’amics i vam acabar a un bar cridats pel reclam de “Cubo de 12 quintos a 8 euros“, com que la cosa prometia vam quedar-nos-hi però “desgraciadament” no hi havia lloc a la terrassa i vam haver de menjar dins. Aquesta mala sort va ser la nostra salvació en el moment en que de manera inesperada cau sobre una de les ciutats més seques (el riu Segura en mig de la ciutat baixa ben sec) un diluvi acompanyat de pedra i tot. Va estar plovent amb fortes ràfegues de vent durant uns 3/4 d’hora.
Però la pluja para i tornem als concerts (això si, passant per la pensió primer i coneixent un parell de taxistes molt simpàtics!)
Vam veure l’esperadíssim concert de Nada Surf, que per culpa de la pluja van haver d’escurçar un concert que va sonar de meravella, i que va acompanyar una posta de sol força encantadora.  Moment “Temazo” quan van tocar una versió de la cançó “Evolución” de Mercromina que inclouen en el seu nou disc de versions.

Després d’això vam fer el nostre pas reglamentari per la carpa Jack Daniels, normalment amenitzada pels Pin & Pon Dj’s que com sempre van fer-nos ballar alegrement en tot moment. Però en aques moment el que estava sonant a la Carpa JD’s era Tachenko en acústic, fora de programa i per sorpresa vam viure un dels moments més màgics del festival.
Després d’això vam veure la resta del festival, Dorian, Love of Lesbian… i fins i tot vam anar a tastar l’anada d’olla de Chris Cunningham però potser era massa complicat d’entendre en un estat mental normal :S

El cansament de part del grup va promoure una retirada a temps, més pensant en les hores de cotxe de l’endemà que en cap altra cosa i així ho vam fer. Vam trucar un dels taxistes simpàtics del migdia, Javier, amb el qual havíem quedat que li seriem fidels i l’esperaríem per tornar a “casa”, i si senyors, en 20 minutets teníem el taxi a recollir-nos a la porta del festival.

Després de tanta activitat l’endemà ens va costar moltíssim aixecar el dia però després del cafè vam agafar la carretera camí de casa. Això si! no ens vam voler perdre l’oportunitat de veure l’Skyline de Benidorm i mare meva!! quin desastre d’herència humana.

Després d’això i de les hores de viatge només quedava un estat d’esgotament que es notava en el silenci dins del cotxe, mentre sonava al cd del cotxe qualsevol música que ens permetes escoltar i descansar o suportar el viatge llarg, camí a la rutina una altra vegada.

Lluna de dia

La Lluna viu a l’espai immens. Viu entre estrelles juganeres que la distreuen i la fan somriure, però la Lluna està trista perquè li agradaria sentir els ocellets del matí  enlloc dels mussols que els té molt sentits.

Li agradaria veure la gent passejant pels carrers plens de botigues obertes. I sobretot, sobretot, el que li fa més il·lusió és veure la lluentor i els colors de veritat de les coses: les fruites, els arbres,  les flors obertes i no veure-les sempre amb la manta fosca de la nit.

La lluna, amiga de les estrelles, és també molt juganera i ambiciosa i a voltes per satisfer el seu desig treu el cap a la terra quan encara es de dia, però quan ella surt de seguida es fa fosc.

El Sol que és més gran que ella i vol que estigui contenta, un cop cada molts anys, li deixa lloc davant seu, encara que sigui només una miqueta, per a que pugui veure tot l’espectacle del món a plena llum, i els ocells, i els colors lluents, i la gent que passeja, i les flors obertes.

És per això que, de tant en tant, cada molts anys des de la terra veiem un eclipsi de sol, perquè la Lluna pugui satisfer el seu desig i segueixi enllumenant-nos feliç durant moltes més nits.

Anna Inglés

Lluernes a la fosca

En víctor vivia a la ciutat però li encantava quan als estius anaven a la casa de camp. Era lluny de tot el que ell coneixia i tenia molt espai per córrer i jugar amb en Pelut, el seu gos.

En Víctor i la Susanna, la seva germana, inventaven jocs i ajudaven al pare a fer de pagès i treballar la terra.

En Víctor però no volia que arribés la nit. Les nits allà eren molt fosques, molt més fosques que a la ciutat. A més, com eren enmig del camp sentien el llop udolant, les ovellesbalant espantades, el vent bufant  i xiulant ben fort i les fustes de la casa vella cruixint, fent sorolls que atemorien en Víctor. Però llavors, a la seva habitació apareixien uns llums somrients, unes carones que el miraven il·luminades i el feien posar tranquil. Eren un senyal de que la llum tornaria l’endemà.

Ara, en Víctor ja és gran i ja no té por a la foscor. Ja no cal que li recordin que l’endemà la nit haurà passat i ja no va a aquella casa de camp.

Un dia, però, va entrar a una ferreteria i va trobar una “carona amable” en una prestatgeria, apagada, desendollada, esperant que algú se l’endugués i l’endollés de nit per ajudar a algun Víctor, Roger, Maria o Judith a posar-se tranquils mentre esperen que passi la nit.

Anna Inglés

MAILUNA

mailuna Veladas romànticas y despertar de los sentidos. Ayer fuimos a celebrar el cumpleaños de Víctor a Mailuna. El regalo consistia en un massaje al chocolate para dos y una cena en el mismo lugar.

Vayamos por partes. Llegamos, y ya de entrada un ambiente càlido de luz amarilla acojedora, buen olor, y caras sonrientes que nos esperaban. Ràpidamente pasamos a la sala de masajes donde el olor a cacao e incienso y la música relajante fueron invadiendo nuestros olfato y oido.

Nos despojamos de nuestras ropas mientras saboreabamos uno de los màs deliciosos chocolates, puro y dulce, combinación ideal.El gusto estaba tambén satisfecho. Continua llegint

Crónica de una fiesta anunciada!

28Tot va començar a partir de les 8 o 8’30 que van arribant els primers convidats… i va acabar molt molt tard… així com a les 7 del matí…
…intentaré dirigir unes paraules a cada un:

Continua llegint

Boscos endins…

Després d’assistir a l’assaig general de Boscos Endins.
Un muntatge excel·lent que va més enllà dels propis contes de fades i que intenta explicar-nos les conseqüències dels finals feliços. Què és allò que passa després del “y fueron felices y comieron perdices”.

boscos endinsUnes veus extraordinàries que van refilant cançons que entrellacen les històries que tots coneixem però de manera que ens atrapen i emocionen, i a més, si en tenim ganes, ens faran reflexionar.

(1 crítica Constructiva:
A vegades els cànons solapaven algunes veus i no s’entenia el que deien tot i que no et fa perdre el fil de res i queden bé.)

Realment surts amb ganes d’agafar una cistella i entrar Boscos Endins en busca d’acomplir desitjos, on el camí és un destí en si mateix que ens fa créixer. Amb ganes de viure un propi conte de fades per a ser feliç. Però fent que la vida sigui el propi conte.

Molt recomanable tant per petits com per grans, anècdotes que per uns passaran desapercebudes a d’altres els faran dibuixar somriures. A més, gotes de modernitat connectaran els més petits amb els musicals.

La mitja part sorprèn després d’haver tancat totes les trames, tal i com un espera, sense pensar en el que després vindrà. Però tot arriba, i tant que arriba!!

No hi ha personatge despreciable, des del fullet al narrador tots compleixen una funció especial i necessària per a filar aquest teixit perfecte d’històries. Una capa de color de sang, de passió, de rauxa i seny de frases fetes recuperades que separen i enllacen uns fils amb uns altres.

Sincerament crec que val la pena. I no, no cal que creieu amb les fades si no voleu, però per unes hores deixeu-vos dur per la fantasia més real que haureu escoltat mai.

I tornem a la vida quotidiana

Malauradament s’han acabat les vacances i engeguem de nou el calendari escolar.

Moltes imatges per recordar a les nostres retines i en el fons de les nostres memòries. Que si et caus de la cadira (i la trenques), que si la piscina té éssers vius flotant, que si el llamp rebenta un fanal a 50 metres nostres, que si trobem el cotxe obert a la tornada… tot un despropòsit de peripècies que em anat guanyant poc a poc.

Ara tenim un més de setembre prometedor per endavant i ens dedicarem a buscar bons concerts i activitats per a fer, per exemple…

…fira de Teatre de Tàrrega

…excursió a Montserrat

…Concert de Love of Lesbian (BAM)

…Concert Deluxe (BAM)

… Concert de Travis (BAM)….

i a vera que més s’hi va afegint… propostes?? s’accepten idees!!!