La Lluna viu a l’espai immens. Viu entre estrelles juganeres que la distreuen i la fan somriure, però la Lluna està trista perquè li agradaria sentir els ocellets del matí  enlloc dels mussols que els té molt sentits.

Li agradaria veure la gent passejant pels carrers plens de botigues obertes. I sobretot, sobretot, el que li fa més il·lusió és veure la lluentor i els colors de veritat de les coses: les fruites, els arbres,  les flors obertes i no veure-les sempre amb la manta fosca de la nit.

La lluna, amiga de les estrelles, és també molt juganera i ambiciosa i a voltes per satisfer el seu desig treu el cap a la terra quan encara es de dia, però quan ella surt de seguida es fa fosc.

El Sol que és més gran que ella i vol que estigui contenta, un cop cada molts anys, li deixa lloc davant seu, encara que sigui només una miqueta, per a que pugui veure tot l’espectacle del món a plena llum, i els ocells, i els colors lluents, i la gent que passeja, i les flors obertes.

És per això que, de tant en tant, cada molts anys des de la terra veiem un eclipsi de sol, perquè la Lluna pugui satisfer el seu desig i segueixi enllumenant-nos feliç durant moltes més nits.

Anna Inglés