El temps ha anat passant de manera ràpida, i els aconteixements encara han corregut més i el que més temem en aquest món ha passat al nostre costat, davant dels nostres ulls, sense poder fer-hi res. I de sobte vàries fases vitals et passen pel cap i ja no saps ni pensar i ho valores tot i alhora no valores res ni res té ja sentit.

Asseguda als peus d’un llit a veure com no som més que física i química i que si l’element aire, oxigen, no arriba a on està destinat poc a poc la màquina es va aturant.

I t’adones que el que fas cada dia, els esforços que dediques a ser, a fer alguna cosa a la vida són només una distracció per un pas efímer en el món.

Establim relacions, esperem coses de les persones que ens envolten, els sentiments i t’adones del petit gra de sorra en mig de la platja que ets. I que en el fons res serveix per res. Però alhora el sentiment oposat, les ganes d’aprofitar de les coses que et fan ser feliç (tot i que penses que en realitat no saps que és ser feliç ni per a que serveix). Tens ganes de ser molt actiu i fer moltes coses encara que a llarg plaç no serveixin per a res en concret.

I aquí seguim els que seguim, començant un any nou desplomats, abatuts però amb ganes de reprendre el vol camí de ves a saber què, intentant omplir cada casella del calendari. per a no tenir temps per a pensar en res, per no recordar res, per no plorar més.

A vegades ser l’únic ésser pensant ens fa l’ésser més vulnerable.