Conte d'hivern

El passat mes de febrer vam endinsanr-nos en una nova iniciativa comunicativa i teatral.

Tot té el seu precedent i en aquest cas va ser la experiència #íncubo . Tot i diferències notables semblava una difusió semblant a l’anterior però, de mica en mica, va anar marcant certas distàncies. La criatura #twitteatre es va fent gran i cada cop més madura.

En aquest cas l’escena es situava al Romea, qui sembla ser que, a partir d’ara, dedicarà certs dies i espais a aquest tipus de comunicació de les seves obres, a través d’un Twitcol·loqui. Val a dir, que això ens alegra molt als que podem col·laborar en aquesta tasca.

Conte dhivern - repartimentA escena hem passat de 4 actors/personatges a una obra de 6 actors i actrius que realitzen 8 personatges.

Passem d’una obra escrita d’un autor actual (Àlex Mañas) a un Shackespeare i tot el que la seva adaptació implica (traducció, adaptació, vers,  actualització).

Del temps actual en el que transcorren un quants dies, a tota una vida portada de segles anteriors a l’actualitat amb metàfores sobre el pas dels anys incloses.

Efectes musicals i sonors molt integrats vers música en directe.

Tot això per dir que les diferències van ser moltes i en molts aspectes. I això crec que va portar a diferències en l’enfocament de la qüestió  comunicadora.

En aquesta ocasió, tot i que teniem permís per a poder twittejar mentre els actors eren a escena no era l’encàrreg principial (com en el cas d’#incubo). Tot i així, els twitts van ser més aviat pocs, la intensitat escènica no ens permetia treure els ulls d’aquell escenari, i el pati de butaques ple de gent que no era per definició twittera , que per tant podia haver-se molestat, van disuadir-nos una mica.

Un cop acabada l’obra, que tot i que li queden pocs dies en cartell (13/03) recomano per l’energia que transmet i per que val la pena de veure, vam iniciar el Twittcol·loqui amb els actors, els músics  i la directora d’aquest muntatge. Encara impactats per l’escena, ens va costar arrencar les primeres preguntes però tot plegat va anar agafant caliu i crec que tots en vam aprendre alguna cosa. El públic/comunicadors sobre l’obra i tot el seu voltant i els actors sobre Twitter i les tecnologies de la informació i la seva influència des de la xarxa.

Pensaments a mode de conclusions:

De l’obra:

– Em va fer il·lusió veure el Dani Nel·lo a escena, debilitats de quan era una nena, i a més remarcar el paper de la música en directe que ajuda a donar la intensitat precisa a cada moment.

– Gran adaptació al català d’aquest text a càrreg de Joan Sallent

– Per mi el desenllç de les darreres escenes és massa ràpid, sobretot en relació a la resta del muntatge i no ajuda a entendre el gran número d’accions implicítes en gestos simbòlics i que no s’expressen claramet que poden conduir a la confusió.

– Bon ús de les metàfores d’espai i temps. L’audiovisua0l a escena en petites pantalles com a atmosfera suggerida és un detall que s’aprecia.

– Inici de l’obra amb un toc una mica “cinematogràfic” i algunes inclusions durant l’escena amb tocs surrealistes de cançons o somnis. Barreja d’arts i estils.

– Tractament diferenciat de la veu per donar enfasi o diferència a certes parts del text gràcies als jocs dels micròfons/ no micròfons (fins i tot semblants a veu en off)

– Una direcció per part de Carme Portaceli molt enèrgica i emotiva en cada gest.

– Els actors s’entreguen i regalen la seva energia a dojo. Tot i que no tots els personatges-

Pel que fa a la comunicació:

– Ajuda a fer difusió i a posar de rellevància l’experiència dels que hi són en aquell moment , els que hi han sigut en sessions anteriors i els que hi seran en properes edicions. Unió dels espectadors en l’espai/temps.

– Aconsegueix que en un mitjà digital es parli de quelcom que passa fora d’una pantalla. Estem acostumats a parlar o twittejar mentre veiem una pel·lícula al sofà de casa. Però mai ho havíem fet a una sala. El teatre s’actualitza i puja al carro de la tecnologia, no fent-la entrar a escena (que també) sinó anant a la xarxa a mostrar-se.

– Agrair a @teatre_Romea que ens deixi envair així les seves sales i ens vulgui com a part del seu espectacle, de la mateixa manera que cregui que això serveix per alguna cosa.

– Seria interessant saber quin impacte tenen aquests col·loquis a la sala, i a la venda d’entrades, però segurament aquest impacte li toca analitzar-lo a un altre. De moment saber que se’n parla ja em sebla un bon avenç de transmissió de coneixements i de divulgació.

– Agrair, de nou, als qui organitzeu aquests Twitteatres que compteu amb mi. *^_^*

#íncubo – Vampirs, realitat, teatre i twittejar

Totes aquestes paraules sembla impossible que puguin anar juntes. Però per uns instants va ser així. El 17 de gener vaig assistir a una preestrena de teatre que alhora era un experiment en comunicació o difusió.

Una nova tríada: Teatre, Tensió i Twitter.

L’obra: Íncubo

Íncubo és tant un vampir com un malson, i amb aquestes accepcions terminològiques ens intenta fer ballar el cap el director de l’obra, Àlex Mañas.

Es tracta d’una obra que busca sembrar la tensió entre el públic. No exempta d’ensurts ni de personatges intrigants que podríem creuar-nos en qualsevol cantonada.

Un estructura lineal en el temps però que alhora juga amb recursos típics d’un mitja pregravat. En ocasions la cinta s’encalla o potser són els nostres pensaments o malsons els que fan aquests enganys a la ment.

De l’argument millor no dir-ne gaire cosa perquè sinó desvetllaríem la gràcia de la història en la qual un ha d’anar-hi entrant poc a poc, amb cada revelació i cada paraula dels seus actors. Això si, aneu preparats per sortir amb noves coses en les que pensar. En quin serà en realitat el final.

Els actors al meu parer són força encertats en la seva interpretació. Han sabut transmetre sensacions, i fins i tot, por cap a algun dels personatges. La por a la innocència i a la amabilitat extrema.

Els sentits a escena. Una de les coses que em va agradar més de l’obra va ser com els sentits es veien involucrats a escena. Els sons, els efectes apujaven la tensió i li donaven un caràcter especial però també l’olor ens fa més creïble aquest malson. En plena tensió crits, sorolls, música clàssica, i olor a pólvora et fan entrar més en situació.

L’experiència de comunicació on-line

En un intent per promocionar l’obra i basant-se en l’inicial i infal·lible boca-orella neix una proposta de la que va ser un plaer formar-ne part. D’entrada agrair a la organització que comptessin amb mi per a aquest experiment.

Parlo d’experiment perquè realment és quelcom que no s’havia fet mai abans, com a mínim a Europa i que en tinguem constància.

Un cop arribats al teatre, tot i que la gravació ens demanava com a cada obra apagar els dispositius mòbils, l’organització ens repartia un paperet amb les paraules clau per emprar la wifi del teatre. L’encarreg era twittejar allò que ens transmetes l’obra. Les consignes era no descriure literalment el que hi succeïa però si allò que ens semblava o ens transmetia.

Amb aquestes indicacions i mentre anaven passant coses a l’escenari la platea no era immòbil com de costum sinó que participava relatant a l’exterior el que estava vivint. Però no només això sinó que es comunicava amb la resta de butaques de la sala contagiant-se les seves emocions.

Si bé és cert que en una obra tensa com aquesta la fugida a través del mòbil ajuda a alleugerir el patiment i per tant podria allunyar-nos de la intenció original de l’obra, no ha resultat gran molèstia ni distracció.

De fet, després de comentar-ho amb els actors, ells han patit poc amb aquesta platea especial. Per a ells, només “hi havia més cares il·luminades del normal”. Perquè no ens enganyem, tot i que esta prohibit sempre hi ha algú que mira el mòbil en algun moment donat.

De l’abast i les sensacions dels espectadors ens en podem fer una idea seguint el # : #incubo a twitter on, a més de les sensacions piulades pels espectadors el dia de l'”experiment”, també podrem trobar el ressò que ha tingut als mitjans ja que s’hi van publicant les noves entrades. Com per exemple el reportatge de BTVnotícies. De la mateixa manera a Facebook també ha tingut repercussió ja que ha estat un dels mitjans on difondre i organitzar aquest esdeveniment comunicatiu i alhora difusió de l’obra.

D’experiències com aquestes crec que és com es fan avançar les innovacions. Fent petites transgressions que permetin fer coses que no s’han realitzat abans i que en el fons ens demostren que potser no són del tot dolentes i que fins i tot se’n pot treure profit.

També és cert que entre els presents a la iniciativa hi havia una mena de pacte de confiança i respecte vers els actors i l’obra. Si aquesta permissivitat s’obrís al gran públic és possible que arribés a ser contraproduent en alguns casos. Em refereixo amb això a gravacions no consentides, fotografies no autoritzades o desvetllament de finals.

Per tant, per seguir amb iniciatives d’aquest tipus i seguir innovant en els camps de la comunicació i el real time sense que es perdi l’encant de les coses i els misteris dels directes hem de trobar les maneres de poder confiar en els assistents.

Si els que llegiu aquest post heu vist l’obra us convido a comentar aquest post 🙂 i si no l’heu vist, que en penseu d’iniciatives com aquestes?

Boscos endins…

Després d’assistir a l’assaig general de Boscos Endins.
Un muntatge excel·lent que va més enllà dels propis contes de fades i que intenta explicar-nos les conseqüències dels finals feliços. Què és allò que passa després del “y fueron felices y comieron perdices”.

boscos endinsUnes veus extraordinàries que van refilant cançons que entrellacen les històries que tots coneixem però de manera que ens atrapen i emocionen, i a més, si en tenim ganes, ens faran reflexionar.

(1 crítica Constructiva:
A vegades els cànons solapaven algunes veus i no s’entenia el que deien tot i que no et fa perdre el fil de res i queden bé.)

Realment surts amb ganes d’agafar una cistella i entrar Boscos Endins en busca d’acomplir desitjos, on el camí és un destí en si mateix que ens fa créixer. Amb ganes de viure un propi conte de fades per a ser feliç. Però fent que la vida sigui el propi conte.

Molt recomanable tant per petits com per grans, anècdotes que per uns passaran desapercebudes a d’altres els faran dibuixar somriures. A més, gotes de modernitat connectaran els més petits amb els musicals.

La mitja part sorprèn després d’haver tancat totes les trames, tal i com un espera, sense pensar en el que després vindrà. Però tot arriba, i tant que arriba!!

No hi ha personatge despreciable, des del fullet al narrador tots compleixen una funció especial i necessària per a filar aquest teixit perfecte d’històries. Una capa de color de sang, de passió, de rauxa i seny de frases fetes recuperades que separen i enllacen uns fils amb uns altres.

Sincerament crec que val la pena. I no, no cal que creieu amb les fades si no voleu, però per unes hores deixeu-vos dur per la fantasia més real que haureu escoltat mai.

Marat Sade

Avui anirem a veure Marat Sade. LA interpreten una barreja de dues companyies. Promet gran número de gent a l’escenari i algun que altre rostre conegut!

 escena“Realidad y peligro, revolución y locura, Marat y Sade, filosofía y acción, política y sexo, el pueblo y el individuo, Brecht y Artaud, Animalario y el CDN. Todos conceptos contrapuestos, contradictorios en si mismos y cuando estàn juntos màs.
La contradicción: base estratégica de la obra de Peter Weiss. La dialéctica crea la contradicción, el conflicto que genera espectàculo en escena y reflexión en el espectador.

Qué significa hoy en día la palabra “revolución”?
¿Es una locura? ¿Una utopía? ¿La utopía es una locura? ¿Pedir lo imposible es de locos? ¿Es de locos la libertad, la igualdad?
En Persecución y muerte de Marat, el mundo està representado por un manicomio. Los locos reflexionan sobre la vida, la revolución, sus problemas y su necesidad”

El ventall de Lady Windermere

windermere

Som a l’Anglaterra de final del segle XIX. Lady Windermere, una jove dama de l’alta societat, està preocupada per les freqüents visites del seu marit a la senyora Erlynne, una dona de reputació dubtosa, no admesa en els cercles de l’alta societat victoriana. Sent que el seu matrimoni corre perill i, mal aconsellada per les seves amigues, dubta de la fidelitat del seu marit. Però quan ell li demana que convidi la senyora Erlynne al ball que organitza amb motiu del seu aniversari, l’assumpte es complica fins a extrems insòlits. Ara bé, el que Lady Windermere desconeix és la veritable identitat d’aquesta senyora Erlynne.

El Teatre Nacional de Catalunya es complau a acollir, per primer cop, un text d’Oscar Wilde. El ventall de Lady Windermere és, sens dubte, una de les obres més elegants i incisives de l’autor, i des de la seva estrena, el 1892, ha esdevingut una peça de referència. En aquesta deliciosa reflexió sobre la mediocritat conservadora de la societat victoriana, hi trobem el famós pensament paradoxal que ha fet de Wilde un dels autors més reconeguts del segle XIX. Un pensament al servei de l’alta comèdia, que amaga alguns dels conflictes essencials de la condició humana.

Ca Nostra estarà allà i ja us comentarem si val la pena!! que de ben segur que si!

Un enemigo del pueblo

ibsen Avui toca teatre, anem a veure una història política sobre la democràcia. Basada en la novel·la d’Ibsen que ja s’avançava als seus temps!

Demà no sé si tindrem temps per comentar-la, però si no… guardarem un record per aconsellar-vos alguna cosa!

Avui al Teatre Tívoli a les 9! els que sigueu socis de la Fnac 50% de descompte per les sessions d’avui fins dissabte.