Uolala!!

La setmana passada vaig conèixer l’ @miquelclariana , vam posar-nos en contacte per comentar una plataforma, la seva, semblant a una idea que em rondava pel cap feia temps.
De fet el vaig conèixer a ell i al seu equip la @MeriUolala i en @SergiUolala.  Sempre és molt interessant conèixer la feina i qui la fa, de l’altra banda d’una aplicació. Continua llegint

Gafapastas.com

Es tracta d’un adjectiu o un insult? És un nom o un estil de vida?

Gafapastas.com és un projecte. Un projecte que reflexa un estil de vida i a més, basa part del seu motiu de ser en aquest element d’estil i complement que són les ulleres. I el que destaquen per sobre de totes les coses és que ser un gafapasta és motiu d’orgull.Un mostra és com ells mateixos defineixen ho projecte: “El gafapasta es más una actitud que un objeto de moda, así que, lleves o no lleves gafas, si te interesa una Barcelona indie, cultural e innovadora estamos deseando oírte.”

Jo he tingut la sort de veure nèixer i creixer aquest projecte. I va ser tot un honor poder-hi aportar el meu granet de sorra. Com a Gafapasta em va caure simpàtica la idea des del princpi i els pares de la iniciativa encantadors.

Jo, a part de les ulleres de pasta, els hi he aportat el suport tècnic per a la creació del seu bloc. Una adaptació d’estil CSS i ajuda en l’estructuració i comprensió de wordpress que sembla haver causat impacte perquè finalment s’hi han animat tots d’alguna manera a fer les seves investigacions i aportacions tècniques. Tot això incorporant els dissenys genials de l’ÍKer i les idees de tot el grup (Agnès, Ricard i Cristina) al final vam aconseguir un web molt interesant que ells s’han encarregat d’omplir de continguts que valen molt la pena i que us recomano que seguiu.

El seu àmbit d’influència és el seu espai més inmediat, així la ciutat de Barcelona plena de Gafapastes culturals és l’escenari perfecte per a les seves informacions. Trobareu desde notícies d’actualitat i curiositats que podeu trobar a la ciutat de Barcelona i que qualsevol gafapasta sabrà apreciar, fins a les botigues d’ulleres més emblemàtiques de la ciutat (que a més ens han geolocalitzat en un mapa), però no només això, sinó que a més hi trobareu entrevistes a VIP’s gafapastas.

Però més que explicar-vos com és, lo maco que ha quedat el web, i quan interessant són les recomanacions que ens fan el millor és que hi entreu i ho veieu vosaltres mateixos. http://www.gafapastas.com

També els trobareu a twitter: @gafapastasBCN

I a Facebook on també regalen contingut, feu-vos fans! Facebook Gafapastas
Finalment agrair als GAFAPASTAS que m’hangin deixat formar part del seu projecte.

Són gent molt interessant!

@agnesriba @cirarod @cristinaylla @panchito84

Princesas en lata

Durant la primera setmana de març hes estat la Princesa en lata de la Carlota.

princesasenlataLa Carlota i jo som companyes de classe de Comunicació Audiovisual i, tot i que el temps ens allunya una mica, amigues. La seva carrera ha passat pel mateix APM? progrma de televisió que molts de nosaltres esperem durant la setmana.

Ara la Carlota ha iniciat una sèrie d’entrevistes que concentra al seu bloc. Trobareu conegudes per que llegeixi aquest bloc com puc ser jo, anònims, i altre tipus de coneguts. No us perdeu el bloc de la Carlota: Princesas en lata.

L’entrevista que em va fer la Carlota va molt dirigida a la meva vessant més pedagògica i educativa així que si us interessa el tema, i la meva opinió al repsecte només cal que aneu al seu bloc i la llegiu. Avís: és llarga i pot produir somnolència, però la Carlota diu que és interessant 😉

Quan el mitjà és contingut i relació (artícle a BTV Notícies)

Aquesta setmana a través d’un Tweet m’he assabentat que sortia en un vídeo d’un reportatge de BTVNotícies.

Aquesta televisió local està fent molt bona feina amb tot el que és el tractament de la informació i la gestió a la xarxa de la comunicacó amb els espectadors i la integració d’aquesta d’una forma natural al mitjà televisiu. Gràcies a la dinàmica establerta gràcies a twitter la informació arriba a la redacció de primera mà, arriba a través dels missatges dels propis protagonistes i testimonis. I del twitter passa a la informació massiva que representa el canal televisiu.

S’agraeixien els esforços realitzats per a fer comprensible als no “enxarxats” aquestes dinàmiques,  per a que comprenguin millor el que fem els “freaks” de torn que acostumem a trobar-nos amb desconeguts, que no ho són tant, per aprendre coses, que sembla ser, que ales aules no aprendrem mai.

Fa gust veure, entre els exemples de persones que apareixen en el vídeo,  els coneguts que, precisament, gràcies a aquestes trobades has conegut i t’han aportat, conscientment  o inconscient, tant.

Aquí teniu l’artícle:

Es multipliquen les trobades sobre comunicació i xarxes socials a Barcelona

i aquí el vídeo:

www.btvnoticies.cat

Finalment agrair la feina i els @reply oportuns i la info al minut de l’equip de @BTVnoticies que són persones amb noms i cognoms i twitters molt simpàtics i molt engrescadors, els quals us recomano seguir i si en teniu l’oportunitat conèixer en alguna d’aquestes trobades 🙂

Estrevista sobre seguretat en xarxa

El dia 8 de febrer va ser el dia de la seguretat a Internet.

A la feina vam crear una activitat per a la Xarxa Òmnia on vam anar “postejant” a través d’un bloc diferents propostes i recursos per protegir els usuaris dels possibles riscos que poden trobar a la Xarxa. A més a més, la proposta afegia un hashtag de twitter #seguretatenxarxa a través del qual recollíem nous recursos i fèiem difusió del que ens anava arribant.

Aquest mateix dia, ens van demanar poder intervenir a Ràdio Rubí amb una petita entrevista sobre el tema de la seguretat a la xarxa.

Us deixo aquí l’entrevista, que actualment matisaria i acabaria d’arrodonir, però, imagino que quan tornem a escoltar allò que hem dit, molts cops ho canviaríem, no?

Entrevista Seguretat en Xarxa (Xarxa Òmnia) – De Radio Rubí –

#íncubo – Vampirs, realitat, teatre i twittejar

Totes aquestes paraules sembla impossible que puguin anar juntes. Però per uns instants va ser així. El 17 de gener vaig assistir a una preestrena de teatre que alhora era un experiment en comunicació o difusió.

Una nova tríada: Teatre, Tensió i Twitter.

L’obra: Íncubo

Íncubo és tant un vampir com un malson, i amb aquestes accepcions terminològiques ens intenta fer ballar el cap el director de l’obra, Àlex Mañas.

Es tracta d’una obra que busca sembrar la tensió entre el públic. No exempta d’ensurts ni de personatges intrigants que podríem creuar-nos en qualsevol cantonada.

Un estructura lineal en el temps però que alhora juga amb recursos típics d’un mitja pregravat. En ocasions la cinta s’encalla o potser són els nostres pensaments o malsons els que fan aquests enganys a la ment.

De l’argument millor no dir-ne gaire cosa perquè sinó desvetllaríem la gràcia de la història en la qual un ha d’anar-hi entrant poc a poc, amb cada revelació i cada paraula dels seus actors. Això si, aneu preparats per sortir amb noves coses en les que pensar. En quin serà en realitat el final.

Els actors al meu parer són força encertats en la seva interpretació. Han sabut transmetre sensacions, i fins i tot, por cap a algun dels personatges. La por a la innocència i a la amabilitat extrema.

Els sentits a escena. Una de les coses que em va agradar més de l’obra va ser com els sentits es veien involucrats a escena. Els sons, els efectes apujaven la tensió i li donaven un caràcter especial però també l’olor ens fa més creïble aquest malson. En plena tensió crits, sorolls, música clàssica, i olor a pólvora et fan entrar més en situació.

L’experiència de comunicació on-line

En un intent per promocionar l’obra i basant-se en l’inicial i infal·lible boca-orella neix una proposta de la que va ser un plaer formar-ne part. D’entrada agrair a la organització que comptessin amb mi per a aquest experiment.

Parlo d’experiment perquè realment és quelcom que no s’havia fet mai abans, com a mínim a Europa i que en tinguem constància.

Un cop arribats al teatre, tot i que la gravació ens demanava com a cada obra apagar els dispositius mòbils, l’organització ens repartia un paperet amb les paraules clau per emprar la wifi del teatre. L’encarreg era twittejar allò que ens transmetes l’obra. Les consignes era no descriure literalment el que hi succeïa però si allò que ens semblava o ens transmetia.

Amb aquestes indicacions i mentre anaven passant coses a l’escenari la platea no era immòbil com de costum sinó que participava relatant a l’exterior el que estava vivint. Però no només això sinó que es comunicava amb la resta de butaques de la sala contagiant-se les seves emocions.

Si bé és cert que en una obra tensa com aquesta la fugida a través del mòbil ajuda a alleugerir el patiment i per tant podria allunyar-nos de la intenció original de l’obra, no ha resultat gran molèstia ni distracció.

De fet, després de comentar-ho amb els actors, ells han patit poc amb aquesta platea especial. Per a ells, només “hi havia més cares il·luminades del normal”. Perquè no ens enganyem, tot i que esta prohibit sempre hi ha algú que mira el mòbil en algun moment donat.

De l’abast i les sensacions dels espectadors ens en podem fer una idea seguint el # : #incubo a twitter on, a més de les sensacions piulades pels espectadors el dia de l'”experiment”, també podrem trobar el ressò que ha tingut als mitjans ja que s’hi van publicant les noves entrades. Com per exemple el reportatge de BTVnotícies. De la mateixa manera a Facebook també ha tingut repercussió ja que ha estat un dels mitjans on difondre i organitzar aquest esdeveniment comunicatiu i alhora difusió de l’obra.

D’experiències com aquestes crec que és com es fan avançar les innovacions. Fent petites transgressions que permetin fer coses que no s’han realitzat abans i que en el fons ens demostren que potser no són del tot dolentes i que fins i tot se’n pot treure profit.

També és cert que entre els presents a la iniciativa hi havia una mena de pacte de confiança i respecte vers els actors i l’obra. Si aquesta permissivitat s’obrís al gran públic és possible que arribés a ser contraproduent en alguns casos. Em refereixo amb això a gravacions no consentides, fotografies no autoritzades o desvetllament de finals.

Per tant, per seguir amb iniciatives d’aquest tipus i seguir innovant en els camps de la comunicació i el real time sense que es perdi l’encant de les coses i els misteris dels directes hem de trobar les maneres de poder confiar en els assistents.

Si els que llegiu aquest post heu vist l’obra us convido a comentar aquest post 🙂 i si no l’heu vist, que en penseu d’iniciatives com aquestes?

Quan la tencologia no té edat

Estem de cara a l’Octubre… aviat comença el nou curs per als adeults (les escoles ja han començat) i tots ens estem plantejant noves formacions, graus, postgraus, màsters,… però hi ha altres cursos que comencen que també són importants.

El 4 d’octubre torno a començar les classes d’iniciació a Internet al centre cívic de Sant Martí. Ho faig des de fa uns 3 anys. Així d’entrada no sembla res espectacular, veritat? però si us dic que la mitjana d’edat són els 65 anys? com us quedeu?

Per mi és una satisfacció contribuir a que aquestes persones s’acostin una mica més a la vida actual a través de les tecnologies, a que entenguin el que signifiquen les publicitats de la tele o de la seva bústia, o fins i tot les paraules dels seus néts.

Les motivacions són vàries però totes dignes i per mi dignificants:

– Alguns volen escurçar distàncies intel·lectuals enre ells i els seus fills o néts, “si ells poden fer-ho perquè jo no?”

– Altres amb els fills lluny volen poder comunicar-s’hi a través de l’ordinador.

– Altres perquè s’han vist envoltats de tecnologia(demanar hora al metge, els bancs…) i no saben com afrontar-la.

– Hi ha qui s’hi apunta per curiositat, per fer alguna cosa i no estar-se a casa, si és que es atractiu dir que vas a “classes d’informàtica, o de algo de eso del ordenador”, que és el que diuen ells el primer dia de classe.

Això és una mostra d’algunes de les seves “excuses” per estar en aquella aula el primer dia de classe.

Què volen aprendre? TOT!

Us imagineu fer un programa formatiu amb aquest objectiu? Algunes vegades els sonen noms com faceboock, però a vegades no saben ni pronunciar-ho i tot i no saber fer anar el ratolí (en alguns dels casos) tots volen arribar a aprendre a baixar-se coses de la xarxa (sempre els dic que jo això no els hi ensenyaré, que prou feina tenim amb la resta).

Amb aquestes perspectives la única opció metodològica efectiva és l’adaptació.

El primer dia no toquem els ordinadors, ens dediquem a presentar-nos i a veure quines expectatives tenen posades en el curs. I a partir d’aquí jo m’elaboro un itinarari que ens permeti passar per tots els coneixements però amb un ordre i guiatge que ens permeti passar des del punt d’engegar la màquina fins al punt de ser autors d’un bloc ( a vegades amb més d’un trimestre, es clar).

No sempre tothom aconsegueix assolir tot allò que es pensava però el que és cert és que aprenen moltes coses però la més important, al meu criteri, és que perden la por. Abans de venir no obren ni cliquen res per si ho esborren o ho trenquen, o entren virus. Després de tres mesos, aprenen a clicar, obrir i desar, sense por, amb bons criteris.

Ja us aniré explicant les inquietuds d’enguany i les dinàmiques que anem treballant per a fer als nostres adults a aprendre coses que nosaltres tenim tant interioritzades que fins i tot costa explicar.

En edicions anteriors han aprés: ratolí i teclat, gmail, adjuntar, googledocs (amb documents compartits), facebook, seguretat, pàgines web (conèixer i reconèixer webs fiables), diferència entre navegador – cercador -enciclopèdia (wikipèdia), el programari lliure, picasa, blogger, wordpress, weebly, seguretat a la xarxa.

És evident que no tots ho han fet tot i que els que han arribat a els nivells superiors és perquè han fet més d’un curs.

A veure quins valents tindré a l’aula aquesta tardor? Aquests són alguns d’ells.

Twitter, de xarxa social a fenomen social

Aquest post, abans de començar, auguro que serà llarg. Potser serà difícil d’entendre per als que no siguin usuaris de Twitter, però potser els ajudarà a comprendre una mica més als usuaris d’aquesta xarxa.

M’agradaria parlar de com una xarxa social virtual pot passar a ser una xarxa social habitual dinamitzadora i creadora de teixit social.

Com una aplicació en línia, on es planteja un intercanvi d’informació constant entre usuaris en un espai de 140 caràcters (l’aplicació bàsica no contempla intercanvi de fitxers o imatges, a no ser que es faci a través d’enllaços, des d’aplicacions externes), passa a ser motiu de trobades entre persones afins, generadora de teixit social i organització d’equips o grups de persones o d’esdeveniments, al voltant de Twitter o amb aquest com excusa.

A xarxes com facebook hem traslladat les nostres relacions socials (amics, família, companys de classe…) a la zona virtual. És a dir que aquells que coneixíem en persona han entrat a la xarxa i els hem retrobat a la xarxa social virtual.

Amb twitter el procés sembla l’invers. Hem entrat en una xarxa virtual sols i hem anat trobant gent amb interessos comuns, que parla de coses que ens interessen i poc a poc ens hem anat coneixent i trobant punts de connexió entre nosaltres, persones “desconegudes”, contactes de contactes nostres que anem seguint per que considerem interessants les seves paraules. Això ens porta a pensar que la persona que les escriu també és interessant i que seria interessant conèixer-la.

Un dels secrets de l’èxit a Twitter és la concreció a la que t’obliga la limitació de 140 caràcters i el saber donar-los significat i significació a l’escriure, la rellevància de les paraules i, sobretot, que resultin útils per als que llegeixen, això convertirà aquestes paraules en bons “twits” i als seus autors en twiteros reconeguts, o més seguits.

Els twitteros es segueixen (follow), es responen (@ reply), es recolzen els arguments difonent-los i repetint-los (Re-tweet), des del respecte i nombrant sempre la font original, es diuen secrets (DM missatges directes, privats) en definitiva fan (fem) a la xarxa el que farien amb qualsevol persona coneguda, amb la diferència que en la majoria d’ocasions no és així.

El pas de la virtualitat a la desvirtualització.

Poc a poc i a mesura que es van llegint diàriament, tweet a tweet, es van coneixent cada cop més els uns amb els altres. I és llavors quan es dóna el pas. De forma natural (igual que farien amb qualsevol amic/ga) un dia algú proposa una trobada i es troben diferents persones que no es coneixen personalment però que ho saben casi tot els uns dels altres: hàbits, rutines, gustos, debilitats, viatges, dèries, disgustos, etc. És per això que quan es troben els twitteros no parlen de conèixer a l’altre (com passava anteriorment amb les quedades amb gent de xats o fotolgs) sinó de desvirtualitzar, perquè ja es coneixen força de la xarxa. A més, el fet quotidià de llegir-se a diari, a qualsevol moment del dia, reforça aquesta sensació de coneixença. Fins i tot de nit, pots trobar algú que et llegeix a Twitter.
És cert que en altres sitemes tipus xats o altres xarxes també ofereixen utilitats similars, però la simplicitat i la manera d’organitzar els tweets, el temps i els usuaris ajuda enormement a que es doni el fet socialitzador.

Cal dedicar atenció a la manera d’organitzar trobades, i és que això és quasi una millora a les relacions socials habituals. Utilitzant les etiquetes (# o hashtags) es pot seguir tot el que es diu relacionat amb algun tema o etiqueta, d’aquesta manera quan s’organitza una trobada tothom que hi està interessat se n’informa a través de l’etiqueta que comparteixen. A més, en ser totalment públic qualsevol interessat podria mostrar el seu interès i afegir-se a la trobada, encara que no conegui a ningún dels usuaris. Així, si són experiències d’èxit i la gent en segueix parlant després de la trobada de manera positiva, en les següents edicions d’aquestes trobades (que es repeteixen) s’hi va afegint més gent.
Cal anar en compte també amb la seguretat i tenir en compte que també ens poden estar llegint persones no desitjades, per tant, trobades privades cal gestionar-les a través de missatges directes per evitar-nos sorpreses.

Quan hom ha tingut una bona experiència i la trobada a estat satisfactòria, si la gent que hi ha trobat ha resultat tant interessant com esperava, la tendència és a la repetició. Pura conducta d’aprenentatge adaptatiu, quan una cosa ens proporciona un reforç positiu tendim a repetir-la, i així es van enfortint relacions i es va teixint tota una xarxa de relacions basades en interessos comuns que difícilment s’hagués pogut donar d’una altra manera.

Twitter ha contribuït a trencar el gel. Possiblement hi ha gent amb la que ens creuaríem en algun saló, jornada, festa o concert però no els diríem res perquè no els coneixem. Si ja “ens coneixem” de Twitter només ens falta fer el pas de dirigir-nos a l’altre i saludar-lo (desvirtualitzar-lo). A la pràctica si algun twittero/a va a algun esdeveniment d’aquests, pregunta abans a la xarxa qui hi trobarà i ja concreten com trobar-se. La gent mostra la voluntat de conèixer a la resta de twitteros amb els que comparteix el seu dia a dia.

Perquè resulta positiu l’intercanvi de tuits?

Doncs perquè el tarannà que impera al lloc és el de l’ajuda, resposta, intercanvi, informació, divulgació i respecte. És evident que també hi ha persones que l’utilitzen de manera egoista i maleducada, com a qualsevol lloc, però aquests acaben sent bloquejats o no seguits (unfollow) per la resta. Així, quan un nou usuari hi entra, per norma general, troba gent amable que respon els dubtes i que comparteix pensaments i notícies que a vegades arriben abans a través del twitt a twitt que pels mitjans habituals d’informació (TV, ràdio, premsa, fins i tot les seves edicions digitals…).

Les respostes i la informació ràpida i satisfactòria acostuma a ser allò que un cerca a la xarxa i aquí ho troba gràcies a persones amb cara i nom, i també d’empreses o entitats amb presència a la xarxa. En definitiva les novetats arriben dels protagonistes de la notícia. Aquí també juga un paper molt important la credibilitat que atorguem als nostres contactes de Twitter (això seria tot un altre article).

Els twitejadors són lliures de triar qui volen llegir i per tant quines seran les seves influències i fonts d’informació i, a la llarga, les seves companyies.

El creador de Twitter, Jack Dorsey, la va encertar en triar l’ocell com a icona del servei. Els twitteros (piuladors) comencen volant sols i quan els bufen vents favorables es reuneixen en bandada per volar conjuntament.

Notes mentals

  • Haureu notat que tant als “tuits” com a les “persones que twitegen” els he anomenat de manera diferent en diferents ocasions, i és que no hi ha un acord total per trobar les paraules adequades i cada un fa el que li sembla millor, això si, intentant no caure en insults anglesos o paraules mal sonants. ;P
    A la definició de Twitter de la Wikipèdia podeu trobar els termes utilitzats 😉
  • Cada relectura que faig penso que molts dels punts d’aquest post són susceptibles de ser aprofundits en algun moment. Qui sap si a través de twitter directament.

Seguirem teixint socialment dins i fora de la xarxa i n’aprendrem de tot i de tots.

Mashable – Social Media Day BCN

Potser el titular no et diu res, però va ser un event important a Barcelona.
El dia 30 de Juny va tenir lloc al QLounge de l’Hotel Melià de Barcelona una trobada de prop de 400 persones vinculades a les xarxes socials.

L’event que va ser difós íntegrament per la xarxa va aconseguir posicionar-se en els primers llocs amb més participació ja que aquest esdeveniment va ser llançat per Mashable a moltes seus mundials.

L’essència bàsica de la trobada va ser básicament el Networking i el seu caire festiu sembla que ha estat la clau de l´èxit.

Des de el meu punt de vista i experiència personal, va ser un lloc més on establir el contacte presencial amb aquells que fa pocs dies només coneixiem a la xarxa, desvirtualització com a clau. I és que aquests projectes que arriben d’una o vàries bandes estan fent aflorar i unint tot un teixit de gent que demostra que a Barcelona hi ha moviment, creativitat, predisposició i il·lusió. Tot això, permet a persones utòpiques, com jo, pensar que és possible, el que? TOT!!

Però com valen més les imatges que les paraules us facilito aquí un parell de vídeos de la trobada. Un vídeo de BTV i l’altre d’Àgoranews.


www.btvnoticies.cat

Les imatges parlen per si soles!
Només una nota mental: Si eviteu les càmeres no us preocupeu elles us trobaràn!!

Twitter i el fenòmen #vistinovist

Tot comença a la xarxa dies abans. Valentí Sanjuan (@valentisanjuan)convoca els twiterus pel programa que es farà a Catalunya Ràdio els dies: 2 i 5 d’abril #vistinovist. I el gran fenómen de les xarxes socials s’ha desencadenat. Ha estat l’inici d’una gran piulada.

El divendres més a nivell descriptiu i amb usuaris de diferents nivells que entenen, o no, el que és i per a què s’utilitza twitter va ser el tret de sortida. Sembla finalment un recurs per popularitzar l’aplicació,  ideal per a començar a comprendre el que significa el microblogging i twitter en si.

Cal tenir present que, si bé és cert que twitter es menja el mercat, hi ha moltes altres xarxes de microblocs muntades de diferent manera però amb la mateixa utilitat, per exemple hi ha microblocs de dins i de fora de l’estat, com el nacional KriKri o de lectura horitzontal com Plurk. Cada un dels quals amb unes prestacions que els diferencien dels altres. Però sembla ser que s’ha acceptat popularment i també per nombre d’usiaris el reialme de twitter. Així doncs ha tocat potenciar-lo.

En tot cas, tornant al programa de ràdio que s’ha encarregat de potenciar twitter, el segon dia toca deixar de banda explicacions de que és o com crear comptes o seguir gent, per donar lloc a fer-ne una crítica i una anàlisi del ús o les avantatges que pot comportar l’ús de twitter i la repercussió que pot tenir en la vida dels seus usuaris.  Jo aquí crec que és on cobra més importància alló de que hi ha tants twitters com usuaris de twitter, que va dir algú durant el programa i que ja em disculparà si no en recordo el nom.

En aquest aspecte val a dir que al programa @vistinovist es va tractar d’una manera lúdica i dispersa, el que també es comprensible en un mitjà d’entreteniment per a una tarda de dia festiu. Tot i així, amb l’excusa del twitter vam poder sentir en antena diferents veus que alguns segueixen i d’altres coneixen, com va ser el cas de la polémica intervenció de Miqui Puig entre d’altres que van descriure com viuen i veuen Twitter.

Pel que fa a l’ús de les xarxes socials no m’atreveixo a més que a donar la meva opinió, com a experiència personal (i també professional) puc dir que no és senzill dedicar les xarxes socials a un sol aspecte de la vida (laboral, personal, amics…) en quin punt s’ajunten o es separen? Realment es poden separar?
Com a mínim sense que en surti influenciat d’alguna manera?
Tots sabem que quan un s’enganxa a aquestes xarxes no les pot apartar fàcilment, i més encara si ja hem sucumbit als encants dels mòbils amb Internet que ens permeren comunicar sempre que la cobertura (sembla un nou Dèu) ens ho permeti.

Les xarxes socials una comença utilitzant-les de manera, això, social, i poc a poc les va utilitzant per crèixer. Si, per crèixer en molts aspectes: ampliar amistats i conexions, ampliar coneixements de la vida en general i sobretot de la professional, descobrir noves influències, aprendre de les experiències dels demés i alhora participar d’aquestes persones compartint aquelles coses que ens interessen perquè potser algú ampliarà amb elles el seu coneixement. Entre aquestes i altres coses que segurament m’oblido a causa del context amb el que em trobo ( de peu al tren redactant amb un dispositiu mòbil, veient com el senyor de davant es treu la sabata, desconsiderat) una va creixent.

Aixó fa gran les xarxes, la immediatesa, la facilitat, la gran repercussió, la llibertat d’ expressió i de les persones que ja no cal que esperin el diari de demà o l’hora del telenoticies a la radio o la televisió i que en la majoria dels casos porta un bany d’algun color polític, ara triem a qui escoltem o llegim i quan però a més també podem ser tots i cada un de nosaltres els generadors d’aquestes notícies en primera persona.

Ara també està bé que es popularitzin aquestes eines ja que no ens enganyem, no tothom hi té accés i si és cert que qualsevol té Facebook i que qualsevol PODRIA tenir twitter, i mira que és més senzill, però no és així.

Perquè?

Nous perquès donaran lloc a nous coneixements.

Sempre en marxa –  by Iphone d’Annits