Written by El cap de setmana passat era ple de música per tot arreu. A Barcelona arrencaven els concerts de Sopa de Cabra (en parlaré al proper post) i les festes majors cuegen encara per tot el territori català, el teatre tenia la seva cita a Tàrrega i a Sant Boi es cel·lebrava el 23è Festival de música Altaveu.
L’altaveu és un festival local que sempre ha donat el seu suport a grups emergents i que sempre han programat majoritàriament a grups d’aquí. Aquest any amb els caps de cartell que tot bon festival havia de tenir aquest estiu (Manel i Antònia Font).
Nosaltres però vam optar per una opció més discreta. Donat que fa poc vam descobrir en Joan Colomo vam voler tornar-lo a veure per saber si ens ratificàvem en les nostres impressions.
Tot i els problemes que vam tenir per arribar, en @cocarroi, la @maihaviaditque i jo al concert (trànsit dens a plaça Espanya causada pels “sopes”, i perduts per Sant Boi, per un cop trobats cercar aparcament) vam fer acte de presència a mig concert dels 4t1a.
D’entrada ens va cautivar l’espai. Cal Ninyo és habitualment una petita sala d’actes que per l’ocasió va enretirar totes les seves files de cadires per deixar una sala de fusta a terra i sostre que donava un espai càlid, acollidor i fins i tot una mica màgic.
Dels Quart Primera podríem resumir dient que és una llàstima no haver arribat a convidar-los mai a donar un concert a casa. Algú sap si encara ho fan? Tot i que ja no tenim l’espai que teníem quan els vam descobrir i ho vam pensar… En fi, ens resignarem a veure’ls de manera convencional.
Una veu bonica i íntima. Un gust sentir l’estona que vam poder sentir.
Tot seguit va començar el concert de Joan Colomo.
Com l’ocasió anterior va sonar tan còmode com en l’altre concert, només que la frescura vam veure que no era tanta, ja que algunes gràcies són repetides com a qualsevol guió de concert. Res greu.
L’escenari és igual, si potser al moog semblava casa seva, Cal Ninyo tampoc no era un lloc estrany (encara que no hi hagués tocat mai no li seria estrany). Els experiemnts amb les veus pregrabades van ser un no parar mentre ens explicava les cançons que tenien al disc, i dic explicàven perquè no totes les va arribar a tocar. És estrany però és així un no sempre té els mitjans en concert que es tenen en una gravació. A causa d’això i per ocupar el temps que els havia estat assignat vam poder escoltar unes versions de Roxette memorables.
Si més no, va ser tot força divertit. Potser ens hauríem de plantejar com dur a terme totes les cançons del disc al directe per poder evolucionar i crèixer, perquè amb el que vam veure, tot i pasar-ho bé, no podem passar a grans concerts.
Realment la coincidència de grans cites musicals en dia i hora (Sopa de cabra a Barcelona, Manel a l’Ateneu de l’Altaveu, …) van fer que la sala estigués més buida del que s’esperava. Però d’altra banda, poques vegades podrem veure un concert amb aquesta intimitat, com entre amics. Bon record de l’Altaveu.
Pel que fa a Sant Boi, potser no tant, recordeu que al principi us deia que buscàvem aparcament? doncs vam deixar el cotxe en un aparcament municipal que tancava a les 24 h , evidentment amb les presses del concert no ens vam adonar i quan vam anar a cercar el cotxe ja estava tancat. Sort dels SantBoians que són bones persones i un usuari de l’aparcament ens va obrir la porta. Mai li estarem prou agraïts!
Us deixo algunes imatges dels concerts gràcies a la Carmen @maihaviaditque .
Un secret a veus, si aneu als seus concerts potser trobeu els Standstill 
